Sirventès a Berlusconi

(a.k.a. exercici de català)



A mi me piazen las bellas ragazzas,
declares davant tots els periodistes;
i no és cap programa del cor, ai las!
És l’enèsima de les entrevistes.
Amb un gran somriure a la cara admets,
que la teva perdició són les vistes.
Ai, Silvio, caro amico, president,
d’un estat corruptament emergent.

Si alcessin el cap els antics tirans
que regnaren fa segles amb mà dura
i veiessin els seus germans llunyans,
i el que ha esdevingut sa terra futura,
es retorçarien amb gran furor
tot tornant a la seva sepultura.
Ai, Silvio, caro amico, president,
d’un estat corruptament emergent.

La màfia siciliana engelogeix
perquè no té res a què dedicar-se;
malmetre son país ja ho fa el govern
i no els queda més que anar disparant-se
per aconseguir evitar l’atur:
que ni Al Capone pot emmancipar-se.
Ai, Silvio, caro amico, president,
d’un estat corruptament emergent.

Però Itàlia comença a estar cansada;
la millor prova n’és la Catedral
que un dia caigué del cel al teu cap.
I tot i que no n’hi vas fer cabal,
era l’advertència de la tempesta:
vés enrecordant-te de mirar a dalt.
Ai, Silvio, caro amico, president,
d’un estat corruptament emergent.

Roma, bressol de civilitzacions,
qui t’havia vist i qui ara et veu!
A mans d’uns quants hipòcrites misògins,
amb Berlusconi que fica la veu
a fets en teoria imperdonables
i el Papa disculpa en nom de la creu.
Ai, Silvio, caro amico, president,
d’un estat corruptament emergent.

PETITA ANÈCDOTA CANINA

Un dia, la Kira Sam Cocacola Light estava afamada,
I per solucionar-ho va tenir una pensada.
Sense vacil•lar, va acostar-se a la motxilla de mon germà,
L’obrí, i agafà el seu esmorzar d’una revolada.

El meu germà buscava, tot preocupat, el seu esmorzar,
Quan de cop, paper de plata al jardí va divisar.
La gespa estava plena d’alumini, pa i pernil salat
Que la Kira Sam Cocacola Light s’havia menjat.

Intento Carmesí.

Y en medio del papel gastado, en un estilo viejo que daba a pensar que había sido escrito en una máquina de escribir, sólo resaltaba una simple línea.

What's your biggest wish?

¿Cuál es tu mayor deseo?

Noir

- ¿Sabes? He estado toda mi vida esperando este momento.
- ¡Vaya! ¿Y cómo te sientes?
- ...Inexplicablemente vacío.

Je ne t'aime pas I

Fa calor. Però no la calor que t’escalfa la pell, et fa brillar els ulls i et deixa les galtes vermelles com dues pomes madures. No. És de la que se t’infiltra per la gola i t’asseca els pulmons. Com si respiressis foc... l’aire és foc. I tothom crema.
De cop tot és més nítid, més real, existeix. El cel, els núvols, sento les cigales que canten algun lloc a prop però no ho puc veure perquè de cop tot és foscor i amb ella arriba una serenitat estranya queembloquejalarestadesentits i alhorafaquetots’elevicapavall...
avall...
avall...
avall...

I: Qu'est-ce que vous faites?

“L’esperança dóna forces molt superiors a la sort”
Nietzche

INSTANT

Set hores i mitja.

Quatre-cents cinquanta minuts.

Vint i set mil segons.

Vint-i-set mil i u... vint-i-set mil i dos... vint-i-set mil i tres...

Per la rue no hi havia gaire gent, però era tan estreta que donava la sensació d’estar plena. Les cases eren molt altes; volien tocar els núvols amb les puntes metàl·liques de les teulades.
Una mare portava el seu fill agafat d’un braç, fent-lo anar al seu ritme. El nen plorava; estava tan vermell que semblava que el seu cap anés a explotar, com un globus. Un parell d’avis seien a un banc de fusta, mirant fixament la finestra d’una casa. Els dos fumaven pipes, que treien fum com dues petites xemeneies. La finestra era negra. A dins no hi havia ningú. La fusta del banc era negra. Per què devien mirar una finestra buida? Potser esperaven que passés alguna cosa. Des d’un balcó, una ràdio cantava una cançó rasposa.
Un grup de joves enfilava rue amunt. I si els seguia? Segurament la durien a algun lloc més transitat. Algun lloc més viu, més com París.
La mare i el fill, encara somicant, es van deturar davant seu. La dona es va ajupir, i la va mirar un moment, amb aquella cara que feia la gent quan sortia a passejar i plovia.
- T’has perdut, maca? –li va preguntar amb un to de veu més dolç que la sacarina, però més amarg que el sucre.

La va mirar, contemplant-la amb detall. Va fer inventari:
· Jersei blanc, com els xais.
· Faldilla vermella, fins als genolls.
· Pintallavis, també vermell.
· Cabell negre i curt. Per a darrere les orelles.
· Arracades, també vermelles.
· Nen, també vermell.

La va batejar amb el nom de ‘La Femme de Rouge’. No era gaire original, però li esqueia.
- Vols que anem amb la policia? Segur que ells podran trobar els teus pares... –seguia insistint la dona.
La seva proposta va ser rebuda pel silenci.
- No –li va contestar quatre orenetes voladores i tres versos de la cançó després – Tout va bien.

Perdre’s implicaria que tenia algun lloc per a trobar-se.

Vint-i-set mil vuitanta-cinc... vint-i-set mil vuitanta-sis... vint-i-set mil vuitanta-set...

La Femme de Rouge li va acariciar el cap, i dedicant-li un somriure, va marxar. El nen la seguia, ara sense oposar resistència, mirant fixament a la nena.

Vint-i-set mil noranta-u... vint-i-set mil noranta-dos... vint-i-set mil noranta tres...

D’aquí poc faria vint-i-set mil cent segons que seia recolzada a aquella paret de pedra.

ÉTERNITÉ