De cop tot és més nítid, més real, existeix. El cel, els núvols, sento les cigales que canten algun lloc a prop però no ho puc veure perquè de cop tot és foscor i amb ella arriba una serenitat estranya queembloquejalarestadesentits i alhorafaquetots’elevicapavall...
avall...
avall...
avall...
“L’esperança dóna forces molt superiors a la sort”
Nietzche
Quatre-cents cinquanta minuts.
Per la rue no hi havia gaire gent, però era tan estreta que donava la sensació d’estar plena. Les cases eren molt altes; volien tocar els núvols amb les puntes metàl·liques de les teulades.
Una mare portava el seu fill agafat d’un braç, fent-lo anar al seu ritme. El nen plorava; estava tan vermell que semblava que el seu cap anés a explotar, com un globus. Un parell d’avis seien a un banc de fusta, mirant fixament la finestra d’una casa. Els dos fumaven pipes, que treien fum com dues petites xemeneies. La finestra era negra. A dins no hi havia ningú. La fusta del banc era negra. Per què devien mirar una finestra buida? Potser esperaven que passés alguna cosa. Des d’un balcó, una ràdio cantava una cançó rasposa.
Un grup de joves enfilava rue amunt. I si els seguia? Segurament la durien a algun lloc més transitat. Algun lloc més viu, més com París.
La mare i el fill, encara somicant, es van deturar davant seu. La dona es va ajupir, i la va mirar un moment, amb aquella cara que feia la gent quan sortia a passejar i plovia.
- T’has perdut, maca? –li va preguntar amb un to de veu més dolç que la sacarina, però més amarg que el sucre.
La va mirar, contemplant-la amb detall. Va fer inventari:
· Jersei blanc, com els xais.
· Faldilla vermella, fins als genolls.
· Pintallavis, també vermell.
· Cabell negre i curt. Per a darrere les orelles.
· Arracades, també vermelles.
· Nen, també vermell.
La va batejar amb el nom de ‘La Femme de Rouge’. No era gaire original, però li esqueia.
- Vols que anem amb la policia? Segur que ells podran trobar els teus pares... –seguia insistint la dona.
La seva proposta va ser rebuda pel silenci.
- No –li va contestar quatre orenetes voladores i tres versos de la cançó després – Tout va bien.
Perdre’s implicaria que tenia algun lloc per a trobar-se.
Vint-i-set mil vuitanta-cinc... vint-i-set mil vuitanta-sis... vint-i-set mil vuitanta-set...
La Femme de Rouge li va acariciar el cap, i dedicant-li un somriure, va marxar. El nen la seguia, ara sense oposar resistència, mirant fixament a la nena.
Vint-i-set mil noranta-u... vint-i-set mil noranta-dos... vint-i-set mil noranta tres...
D’aquí poc faria vint-i-set mil cent segons que seia recolzada a aquella paret de pedra.
