Bloody Ink

De mí dependía la existencia de todo lo que nacía, moría o acontecía en las arenas inmóviles donde germinaban mis cuentos [...] Bastaba pronunciar la palabra justa para darle vida.♥

Papallona

Text de quan tenia 13 anys. Està ple d'errors, però m'agrada, sobretot contant que el vaig escriure que era una tap de bassa (tot i que era igual d'alta que ara ¬¬' humpf). Enjoy! :)




Papallona

Quan va començar tot, jo encara descobria el món.

Al principi, li vaig restar importància. Creia que era alguna cosa puntual, un simple regal d’algú, però a mesura que passaven els dies em vaig adonar que anava per llarg. Cada matí, el primer que feia en despertar-me era córrer fins la finestra, silenciosament, perquè els meus pares no se n’adonessin, ja que era el meu petit secret. Cada dia obria la finestra amb la mateixa il•lusió. I cada dia estava allà, sobre el petit replà. Un lliri negre. Llavors, jo, amb cura, el recollia i el posava al gerro de la tauleta de nit. I així cada dia.

La veritat, mai em vaig plantejar que allò podria ser perillós. Mai vaig advertir als meus pares d’allò, ni tampoc vaig dir res als meus companys. Aquell era el meu secret. Només el sabíem jo i els meus lliris.

Van passar els anys. Els lliris seguien apareixent al replà de la meva finestra. I jo cada dia era una mica més feliç. Una escalfor m’inundava, filtrant-se des de la punta dels dits fins al centre del meu pit, sabent que era important per algú.

Però, tot i això, un dubte em rosegava per dins. Qui era? Qui era la persona que m’enviava els meus petits tresors? Qui es molestava a visitar-me cada nit? Per a qui era tan important? Em passava el dia absent, preguntant-me el mateix les vint-i-quatre hores, fins al punt que, pràcticament, a les nits no podia dormir.

I una nit ho vaig fer. Vaig esperar que la casa quedés en el silenci sepulcral típic dels capvespres, amb compte vaig alçar-me del llit, i, amb suavitat, com qui toca un tresor, vaig acariciar els meus preuats lliris. Després, silenciosament, no fos cas que despertés a algú, vaig esmunyir-me fins a l’altra banda del dormitori, fins anar a parar davant la finestra, en aquells moments tapada únicament per les cortines. Vaig sospirar, intentant convèncer-me a mi mateix que allò era el correcte, i vaig descórrer la llarga tela que em separava de l’exterior. A poc a poc, intentant no caure, vaig fer un petit salt situant-me al replà de la finestra, i allí vaig esperar.

No recordo quant temps vaig estar allí assegut, amb silenci, ignorant el fred nocturn, abrigat simplement amb el meu pijama. El vent em xiulava a les orelles, burlant-se de mi, xiuxiuejant-me que mai trobaria el que buscava. Al cel, la lluna gairebé havia desaparegut. Vaig abraçar-me, per proporcionar-me calor, vencent l’aire gèlid, i vaig esperar. Davant meu s’estenia el carrer, il•luminat simplement per uns fanals, la majoria dels quals començaven a fer figa. Dins d’un d’ells, una arna joguinejava volant a prop de la llum. De fons, el rellotge de la capella va tocar la mitjanit. De cop, una forta olor de cremat em va arribar. Mirant a banda i banda, buscant el seu origen, em vaig adonar d’on provenia. A uns quants metres de mi, l’arna queia al terra, fulminada per una cremada mortal que li havia provocat la proximitat amb la bombeta. Un calfred va travessar el meu cos.

“I tu acabaràs igual.”

I de cop ho vaig veure. Una ombra davant meu, se m’acostava a pas lent i pausat. Hauria pogut fugir, hauria pogut cridar, però hi havia alguna cosa dins meu que s’hi resistia. Fent un gran esforç, vaig aixecar la mirada.

“Has anat més lluny del que t’era permès...”

I abans que la foscor emboirés els meus sentits, vaig veure dos ulls que m’esguardaven, vermells com la sang.

“... petita papallona”

Al matí següent em vaig despertar al meu llit, com si res no hagués passat. Confós, vaig córrer fins la finestra, obrint-la de cop, esperant veure com cada matí un lliri negre al replà, però...

... allà només hi havia un petit mocador de seda.

Amb les mans tremoloses, el vaig desembolicar. I el que contenia va fer que un terror cec inundés el meu cor. Dins el mocador, hi havia les restes cremades d’una arna.

No cal dir que des d’aquell dia no vaig trobar cap més lliri. Per a mi, va ser un gran disgust. Maleïa la meva curiositat, que m’havia fet perdre l’únic que realment m’importava. Maleïa la gent que m’envoltava, per somriure, per fer broma. Que potser no sabien que jo ho estava passant malament? I doncs, com podia ser que, mentre jo em moria lentament per dintre, el món seguís pel seu camí?

Però, sobretot, em maleïa a mi mateix, perquè en el fons sabia que l’únic culpable era jo.

I així va ser com vaig començar a viure a contra rellotge. Cada dia, cada hora, cada minut era com una fulla que el vent arrossegava per endur-se-la lluny de l’arbre que era la meva vida. I jo simplement esperava. Tenia una petita esperança que algun dia passaria alguna cosa. El què? No ho sabia exactament.

Com un simple espectador, veia com la meva vida s’evaporava davant dels meus ulls.

I finalment ha arribat el que he estat esperant. Sota els llençols, em noto la pell freda. El batec del meu cor cada cop és menys irregular. Tinc son, ganes de dormir. De fons, sento els crits i les súpliques dels qui m’envolten. Diuen que em quedi, que no marxi.

Com poden ser tan egoistes? L’única cosa que em lligava a aquest món ha desaparegut.

“Vine...”

Però com? Què he de fer? Sospiro profundament, conscient que serà l’últim cop que ho faci.

“Vine amb mi...”

Sí, un moment! Espera’m! No trigaré, ho prometo!! Sols dóna’m un instant més!

“Vine...”

Per favor, espera’t!! De seguida seré amb tu!! De cop el món sembla anar lent, el rellotge sembla aturar-se. En un últim esforç, dirigeixo la mirada cap a la tauleta de nit. Allà, dins el gerro, hi ha un lliri negre. Somric, mentre tanco els ulls. Mentre el món deixa d’existir.

A partir d’ara només serem jo i els meus lliris, un altre cop.

“Amb mi estaràs bé, petita papallona.”