9. Sang

Què ha passat?

Deu segons abans, jo estava recolzat a la paret, pensant que era intocable, i ara, una quantitat de temps ridícula després, miro el món desfigurat tenyit de vermell, i no entenc què acaba de succeir.

Puc olorar-ho, sentir-ho, veure-ho, provar-ho. Oh, és clar que puc. La sang sempre crea aquesta impressió inoblidable dins la ment. Puc notar com el metall m’omple la gola, com regalima per la meva barbeta, pel coll, pel pit, perdent-se dins la samarreta. És càlida; no sé per què sempre havia pensat que la meva sang seria freda.

Puc veure com ell em mira amb una mescla d’ira i estupefacció, sense acabar de creure’s el que ha fet, el que està fent, però als seus ulls negres com el carbó no hi ha lloc pel penediment. Puc veure com les meves mans viatgen fins el meu estómac en un gest instintiu i abracen el cos aliè que se’m clava endins, intentant reconèixer-lo, i com en tornen completament roges.

Puc fer moltes coses. Però no puc entendre-ho.

I tampoc puc respirar; alguna altra cosa que no és aire m’omple els pulmons. El meu cos és ple de sang, com ha estat sempre, però aquest cop és alhora tan diferent...

La vida s’escriu amb instants.

És una cosa que tots sabem, però de la qual mai fem cas, com una cançó que escoltes mil cops sense parar atenció a la lletra. Jo ho sabia, en algun punt, però és ara quan realment me’n adono.

Tard, per variar. A l’últim instant.

Literalment.

Aquest fill de puta m’acaba de matar.