19. Manicomi.

Avís: No fixar-se en les errates. Aquest text ha sigut escrit en aproximadament 20 minuts xD

________________________________________________


Hi havia una vegada un noi. Aquest noi era feliç cantant al karaoke, o jugant amb cotxes teledirigits amb els seus amics. Però un dia la pau i l’alegria se li van acabar: un exèrcit de tres mil guerrillers va envair el seu poble, i ell va haver de fugir, aprofitant que els seu conillet de peluix es va sacrificar per distreure l’atenció dels soldats. Va còrrer i còrrer, fins que les cames li feien mal. Tenia gana, fred, el cap li rodava... es trobava fatal. Entre els arbres, podia apreciar que ja s’havia fet de nit. I el bosc era perillós de nit. “Possiblement aquesta serà la meva última nit”

Però el destí és capritxós, i va voler que en aquell moment es fixés en una tènue llumeta. Una foguera. I el foc volia dir gent. I menjar. Esperançat, va acostar-s’hi, però... allà només hi havia les ruïnes d’un poble. Resignat, va asseure’s a porp de la foguera, per escalfar-se una mica i passar la nit calentó, però alguna cosa no li deixà dormir. O més ben dit, algú. En obrir els ulls, es trobà amb un altre parell que l’esguerdaven, silenciosos. Estaven emmarcats per dues quasi invisibles celles (mal depilades) i a sota, dues galtes xuclades i plenes d’arrugues. No hi havia dubte possible...

- La bruixa Avorrida!!

- Calla nen! –l’àvia el fulminà amb la mirada- Com em pots confondre amb una bruixota?! – definitivament, no li havia fet gens de gràcia.- Confondre una dona jove i bella com jo amb una vella endimoniada! Com puja el jovent d’avui dia!!

Hi havia alguns punts que es podien discutir, però aquell no era el moment. Amb compte de no ferir els sentiments de la “dona jove i bonica”, li demanà disculpes i li preguntà què hi feia en aquell poblet abandonat. La resposta no es féu esperar.

- El mateix et podria pregunta jo a tu, xato. Però bé, la veritat és que estic aquí refugiada perquè en Mickey Mouse va devorar la meva família, i jo en vaig poder fugir. Ara em dedico a la venta il•legal de Rolex d’imitació. –i, obrint-se l’anorac, n’hi mostrà més de quaranta models- En vols un? Són baratets.

No, el que necessitava no era un rellotge. Era alguna cosa per menjar, i urgentment.

I de cop, com si es tractés d’una il•luminació, ho va veure. Dincs un cistell (que fins ara havia passat desapercebut) en sortia una punta del que semblava... una pera? Eureka! Estava salvat! Va precipitar-s’hi i, d’una sola queixalada, se la va menjar tota. De fons, li va semblar sentir els crits de la vella, però no hi va parar massa atenció, ja que en aquell moment va perdre la consiència.


L’escalfor del sol sobre la seva pell el va despertar. Què havia passat? Ah, si, ja ho recordava. Els guerrillers, la fugida, el peluix, la vella, el Mickey Mouse... tot formava un remolí de records dins la seva ment.

En aixecar-se, va notar un petit pes a les butxaques de la seva caçadora de marca. Va posar-hi la mà, i va treure’n una llimona i una poma. Com havien anat a parar allà era un gran misteri, però... en aquest conte, hi ha alguna cosa que tingui sentit?

Amb compte, examinà el lloc on es trobava. No sabia a quin lloc era, però sens dubte que al poble abandonat de la nit anterior, no. Allà hi havia... edificis? Torres de Telefònica? Corte Inglés? Putes? Zones blaves? Borratxos als bancs?

Sí, estava en una ciutat. I en una de bastant grossa, per cert.

Grans gratacels s’alçaven al cel com gegants. La gent caminava atrefagava per les grans avingudes. Els cotxes corrien d’un lloc a l’altre. I, davant seu, hi havia un gran edifici amb rètols de neó. Amb un gran somriure s’hi va encaminar.

Mitja hora després va sortir de la multinacional amb un somriure d’orella a orella, tot recordant l’entrevista que li havia proporcionat feina.

A l’altra banda de la taula un home amb ulleres i posat seriós l’esguardava.

- Ha treballat mai abans en aquesta empresa?

- No.

- I en alguna altra multinacional?

- No.

- Té experiència laboral?

- L’any passat treballava com a exhibicionista.

- I el certificat conforme és major d’edat i s’ha tret l’ensenyament secundari?

- Sóc menor, i fa tres anys que no vaig a l’escola.

- Genial!- l’home va plorar emocionat- vostè és la persona que estàvem buscant! Està contractat!

De fet, no li havia costat gens ni mica. No entenia la gent que deia que el món laboral estava tan malament.



Uns dies després, tot seguia igual. La feina a la multinacional semblava feta a mida per a ell. I amb els diners de la bestreta, s’havia comprat un sac de dormir reversible i una tenda de campanya. Les nits que no hi havia pluja, dormia com un rei.

I un dia, sortint de la seva tenda, es va trobar amb un sobre lacrat de color rosa amb lletres daurades. Comprovant que no es tractava d’una equivocació, ja que portava el seu nom escrit, va obrir el sobre. Allò era estrany, molt estrany. Qui li podia escriure? Tan bon punt va treure el paperet de dins, va tenir la resposta.

Una festa, interessant. I per què el convidaven a ell? Allà hi posava que el motiu de l’invitació era per ser el “millor treballador del mes”. En fi. Ara tenia un gran problema: no tenia diners, i tampoc tenia roba; fins ara havia passat amb un sac de farina. Però allò canviaria, oi tant que sí!



Els convidats anaven i venien. Els homes lluien cars smòquings i les dones, vestits ben engarlantats. Xerraven entre ells, fent gala de les seves riqueses i possessions. Però, sobretot, comentaven la presència d’un estrany individu vestit d’ànec gegant que caminava amunt i avall, menjant-se tots els canapès que trobava al seu pas. A part d’això, la festa va transcòrrer normalment.

Eren cap allà les dotze de la nit, i el nostre protagonista, vestit amb una adorable disfressa... d’ànec? Doncs no! Aquell era un cambrer! El nostre heroi anava amb un conjunt de conillet rosa molt bufó. El conillet s’escapà al jardí, cansat de tants colors i tanta música. Es recolzà a la paret, i va esperar que fos l’hora indicada per marxar. Amb aquestes que, de cop, li va roncar la panxa, retreient-li que encara no hagués menjat res. D’una butxaca interior, va treure una altra de les fruites que aquell dia li havia, en certa manera, robat, a la velleta. Una poma i una llimona. “Hm... les llimones són amargues. Prefereixo les pomes, que són més dolces”. Dit i fet. En un moment, la poma havia desaparegut. En donà un parell de cops sobre l’estómac, satisfet, i quan es disposava a tornar cap a casa seva, unes estranyes arcades l’envaires, obligant-lo a anar corrents al bany més pròxim, ja que vomitar sobre el terra d’un jardí com aquell hauria sigut un sacrilegi.

Quan va sortir del bany ni ell mateix es reconeixia... pel simple motiu que ja no era “ell”. O, si més no, la seva roba no era molt “masculina”. Una mini-faldilla i unes botes altes. La seva primera reacció va ser tornar-se a tancar al bany, per comprobar si el seu cos també havia canviat pel d’una top-model, o si seguia sent home. El que no sabia era que algú l’havia vist sortir d’el bany amb aquella pinta, i en aquell moment mirava en la seva direcció, sumament interessat. Fent un gest amb la mà, va cridar a l’ànec gegant, o altrament dit, cambrer.

- Vostè dirà, senyor director general.

Sí, aquell era el director de la empresa multinacional en la qual treballava el nostre protagonitsa, que ara, recordem-ho, estava tancat al lavabo.

- Aquell noi... o noia, no ho sé... treballa a la meva empresa?

- No ho sé, senyor. Jo només sóc un puto ànec.

El director sospirà i amb un gest indicà al cambrer que podia marxar. Era una llàstima, li hauria agradat més saber sobre aquell noi. Al cap i a la fi, no cada dia et trobaves un dels teus empleats vestits com una foto model sortint d’un bany.


Deixarem els detalls sexualment obscurs d’aquella nit difosos entre la boira del temps, ja que certa quantitat d’alcohol van fer que el nostre heroi (per cert... heroi de què?) oblidés tot el que va passar a la festa. I gràcies que ho va fer, si no s’hauria gastat tot el seu sou en un bon psicóleg perquè li tragués els múltiples traumes que li haurien provocat.

Al cap d’uns dies, el noi va rebre una altra carta. “Conferència sobre la transexualitat” hi posava. Sí, semblava que el director, després de molt buscar, l’havia localitzat, i li havia enviat, a mode de recomenació, aquella invitació, encara que el nostre protagonista no arribés a entendre el sentit d’aquella carta (recordem que l’alcohol li havia esborrat tots els seus records). Però com que no tenia res millor a fer, ja que treballava a una multinacional, va decidir anar-hi.


La conferència va resultar summament interessant, hi va aprendre moltes coses, encara que en tota l’estona no va deixar-se de preguntar què hi feia allà. El problema va ser que, sortint de la sala, sense voler, li va caure l’agenda. Però com que no se’n va adonar, va seguir el seu camí. I tampoc va veure com una persona misteriosa l’agafava, i satisfeta, se l’emportava.


Al dia següent es va despertar amb moltíssima gana. Va buscar dins el seu sac de dormir, per finalment treure’n la llimona. Tancant els ulls, i tapant-se el nas, se la va menjar. En aquell moment, els ulls se li van ennuvolar de llàgrimes, per culpa de l’àcid gust de la fruita. Quan el regust li va haver marxat, va estirar-se sobre el sac i va tancar els ulls, disposat a dormir una estona més. Però en aquell moment el seu telèfon va començar a sonar, donant-li a aquesta història un toc cada cop més ilògic, ja que, si vivia al carrer, com és que tenia telèfon?

Sospirant, va agafar l’aparell. El va despenjar i se’l va posar a l’orella, però tot i així a l’altra banda ningú li va respondre.

- Es deuen haver equivocat. – va dir arronsant les espatlles. Però just quan tornava a deixar el mòbil al seu lloc, va tornar a sonar. I va passar exactament el mateix que el primer cop. I així un altre, i un altre, i un altre... Les trucades anònimes es repetien dia rere dia, sense descans, mentre el noi es maleïa per haver-se deixat l’agenda on hi tenia el seu número de telèfon apuntat.


Fi


- Ei, un moment!! Això encara no ha acabat!!- asseguda enmig de les roques, una velleta mirava l’agenda que tenia davant seu mentre que marcava repetidament un nombre al seu telèfon i reia de forma maniàtica.- Aquesta agenda ha sigut un regal del cel!!

Efectivament, la senyora gran que hem esmentat al principi de la història semblava disposada a cobrar-se la seva venjança.

- D’aquesta sí que no te n’escaparàs, fill de puta!!A mi ningú em roba!!


Ara sí, FI