SONATA [01/2010]

Era música.
Això és el que va pensar mentre escoltava com el corcat rellotge de cucut emetia somorts tic-tacs que esdevenien un baix greu i pesat dins la seva ment. Es va imaginar un vell contrabaix, aïllat al fons de l’escenari, mentre mirava amb enveja com un lleuger violí tocava un esplèndid solo d’un reconegut compositor. Tindria realment enveja? O era, simplement, que acceptava la seva posició amb humilitat i resignació? Quin misteri.
Era increïble com el turmentava aquella pregunta. Tenia milers de coses de les que preocupar-se, però per algun motiu, no es podia treure el solitari contrabaix del cap.
A través de la finestra, sentia com el vent bufava amb força entre les branques dels arbres. Quasi podia veure les fulles de tardor gronxar-se elegantment entre l’aire, en una petita dansa, abans de caure, mortes, sobre el terra. Eren les ballarines que dansaven acompanyades pel violí? O potser per una flauta travessera, o un clarinet. Sí, els clarinets tenien un so ideal pel ballet.
I el contrabaix, òbviament, que els hi marcaria el ritme pesadament des d’un racó, encara que, després, ningú li agrairia.
La música sonava a cada racó de la seva ment, no podia evitar-ho. El rellotge, el vent, les fulles, els passos dels pocs vianants que hi devia haver pel carrer... fins i tot el frec dels seus cabells contra el coixí passava a ser un seguit de notes curtes i precises.
Tot plegat formava una sonata preciosa, que amenaçava en qualsevol moment de fer-lo plorar. Era una llàstima que ja no en fos capaç. Coneixia gent que s’alegraria de poder evitar vessar llàgrimes. Sabia que ella, amb el seu plor ridículament fàcil, ho hauria donat tot per a no somicar en cada petit sotrac de la seva vida. Però ell, en aquell mateix moment, hauria donat res per a tornar a sentir la textura suau de l’aigua recórrer les seves galtes.
Perquè no li quedava res més que res. I res era tot el que tenia.
Una porta es va obrir, una timbala va espetegar breument en una pausa inesperada, on la resta de l’orquestra es va quedar en silenci, expectant.
I llavors el va sentir; aquell so, fi i suau, el solo delicat que estava destinat a conmoure al públic d’aquella nit, que a mesura que anava avançant esdevenia una melodia trista i espasmòdica. La seva textura fràgil el feia estremir amb delit, però també li despertava el seu instint protector, que l’hauria impulsat, si hagués pogut, a abraçar-la, besar-li el front, dir-li que tot estava bé...
Però tots dos sabien que hauria sigut mentida.
I, sabent que tot i que la tenia al costat estaven més allunyats del que mai havien estat, es va consolar escoltant la petita sonata que ella li oferia involuntàriament, deixant que les notes penetressin al seu cos i li llisquessin per les venes fins a omplir-li el cor.
Era música, va tornar a pensar, mentre sentia com imperceptiblement el volum anava baixant fins a esdevenir res més que un eco llunyà, que finalment es va apagar.
Era música.